historia-tomate
De 9000 anys abans de Crist existeixen ja indicis de presència humana al terme d’Alcalà de Xivert, restes principalment d’artesania lítica i ceràmica. D’època neolítica hi ha testimonis arqueològics de relacions comercials amb els pobles de les grans cultures mediterrànies de l’antiguitat, com ara els egipcis, els grecs o els cartaginesos, i ja d’època ibèrica es coneixen diferents poblats, necròpolis i enterraments dispersos. També d’aquesta època es pot constatar el conreu ordenat de l’olivera i la vinya i el comerç de l’oli i el vi per aquesta part de la ribera mediterrània.

Marca de qualitat

Història
De la romanització d’Alcalà hi ha algunes làpides funeràries i les restes de la via que creua el terme de nord a sud com a camí secundari de la Via Augusta. En aquesta època es va introduir ací, igual que a tota la Hispania, el cultiu del blat, molt important per a l’Imperi Romà.

D’època medieval són les restes de la fortalesa i medina àrabs de Xivert. Els musulmans van desenvolupar el cultiu del blat i d’altres cereals, el de la vinya, l’olivera, la morera i també el de la figuera. Però sobretot aquests pobladors van deixar a aquestes terres un important llegat cultural respecte de l’ús agrícola de l’aigua, gràcies al qual es van introduir diferents cultius de regadiu que van donar origen a l’horta mediterrània.

El castell de Xivert va ser conquerit per l’Ordre del Temple al segle XIII, època en la qual es va lliurar la carta pobla al nou assentament cristià d’Alcalà, el qual va arribar a convertir-se en cap de la comanda de Xivert passat el temps. Un cop extingida l’ordre templària, Alcalà va ser incorporada al Maestrat de l’Ordre de Montesa. Sota el règim feudal el blat es va consolidar com el cultiu bàsic a tota Europa occidental, ja que a més de la seua importància alimentària –o potser gràcies a aquesta propietat– es va convertir en una de les economies fonamentals d’aleshores, al fer-se servir aquest cereal com a moneda de canvi per a pagar els elevats tributs.
Durant la primera meitat del segle XVI es van estendre per la península Ibèrica els cultius importats de les Amèriques, de entre els quals, la creïlla i la tomata van ser dos dels que van arribar a fer-se més comuns en una agricultura, la de regadiu, que a les terres del nord llevantí servia generalment per a l’autoabastiment de les famílies cultivadores.

La tomata va arribar a Espanya en 1540 i es va estendre ràpidament per la franja mediterrània, atesa la idoneïtat del seu clima per al cultiu d’aquesta hortalissa. Però el seu origen sembla situar-se, amb bastant certesa, a les terres altes de la serralada andina, a les quals encara pot trobar-se una considerable quantitat de varietats silvestres. Existeixen també evidències arqueològiques de l’ús i consum de la tomata en algunes cultures preincaiques del nord dels Andes. Però en allò que es refereix al cultiu planificat de la tomata a partir de les seues varietats silvestres, Perú i Mèxic es disputen ser el seu lloc d’origen. El espanyols van dur la tomata al Carib, van obrir les portes al seu cultiu i consum a Europa i la van introduir a Àsia per Filipines.

L’expulsió dels moriscs a primers del segle XVII va causar a tot el Regne de València, a l’igual que al d’Aragó i al de Granada, un important descens de la població, a més de l’abandó absolut de nombrosos oficis i d’extensos cultius. Durant la primera meitat d’aquest segle, ja sota la sobirania de la Corona, es van unir a Alcalà les poblacions de Xivert, Alcossebre i Santa Magdalena de Polpis. Només aquesta darrera població es va segregar –ja al segle XIX– a causa del notable creixement de la seua població.

A finals del segle XVIII el botànic Cavanilles va constatar que, a l’igual que a la majoria de pobles del nord del Regne de València, la població d’Alcalà, significativament escassa, vivia de la producció de blat, oli, vi –mol preuat per cert– i garrofes. No obstant això, aquest il·lustrat es lamentava del potencial desaprofitat del magnífic sòl del seu terme i de les aigües que subjeien. Per contra, Cavanilles se sorprèn i elogia profusament els cultius de regadiu –en els quals es produïen hortalisses diverses– de la població veïna de Benicarló i destaca també els de Vinaròs, Peníscola i Torreblanca.

Durant el segle XIX un nou cultiu es va estendre des de les comarques de la Plana fins a Alcalà, Benicarló i Vinaròs, el taronger. Amb la introducció del cultiu d’aquest cítric es va revitalitzar el sector primari, durament assotat per situacions diverses de crisi dels cultius fins aleshores tradicionals. D’aquesta manera a les comarques costaneres de la província de Castelló la producció de taronges es va convertir durant la primera meitat del segle XX en el cultiu predominant, mentre que la producció d’altres fruites, verdures i hortalisses va continuar dedicant-se principalment a l’autoabastiment i en alguns casos a un comerç poc significatiu als petits mercats més immediats.
Després de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), la població que va sobreviure als quasi tres anys de lluita va haver d’afrontar una postguerra de fam i carestia que als medis rurals es va suportar relativament millor, gràcies a la producció pròpia d’aliments. Aquesta situació va suposar una intensificació de gran varietat de cultius de regadiu amb els que les famílies no sols es van alimentar, també van poder fer intercanvis amb altres productors. D’aquesta manera, a termes com el d’Alcalà de Xivert, l’horta –les hortalisses, verdures, llegums i fruites– va assolir un protagonisme que fins aleshores mai havia tingut.

En una economia de subsistència com la de les famílies espanyoles durant la postguerra, la producció d’una hortalissa com la tomata de penjar, de llarga vida, capaç de ser emmagatzemada amb facilitat i consumida durant pràcticament tot l’any, fins a la següent collita, tenia un interès afegit a les seues propietats alimentàries. Allò va provocar la proliferació del cultiu d’aquesta varietat de tomata durant la dècada dels anys 40 a la Comunitat Valenciana, Catalunya i Balears principalment. El tradicional mercat dels dissabtes a Alcalà de Xivert concentrava aleshores l’oferta de productes de l’horta que arribaven a la població des de les localitat veïnes de Vinaròs, Benicarló o Torrebanca. A Alcalà es venien aleshores les modestes collites de tomata de penjar cultivades entre Cap i Corb i Alcossebre durant aquells anys.

En la dècada dels anys 50 va haver un canvi en les polítiques econòmiques del règim franquista i la fi de l’aïllament internacional va provocar una reactivació de l’economia espanyola que va suposar un augment en la producció agrícola en general i de tomata de penjar en particular, com a resposta a l’interés d’alguns comercialitzadors que van començar a vendre les tomates xivertenques per la Plana de Castelló.

El anys 60 van ser d’expansió econòmica i d’un relatiu oberturisme que va portar l’inici de l’explotació d’una gran font de riquesa a Espanya, el turisme. A Alcalà l’auge del sector terciari va provocar una revalorització de les costes i un despertar de dos indrets de gran potencial turístic, Alcossebre i Les Fonts. Les edificacions i serveis destinats a l’esbargiment durant els períodes de vacances no van tardar a multiplicar-se durant aquesta dècada i les següents i això va fer que Alcalà i els seus productes típics es feren un poc més coneguts, sobretot entre els veïns catalans.

Durant el període que va dels anys 40 fins a l’actualitat, el cultiu de la tomata de penjar ha adquirit un caràcter tradicional, el qual, unit al cultiu i a la manipulació artesanals dels cultivadors i a les particularitats geològiques i climatològiques del terme d’Alcalà de Xivert, ha aconseguit diferenciar substancialment aquesta tomata de les que es produeixen a altres zones de la conca mediterrània. Aquest fenomen va despertar l’interés dels consumidors i comercialitzadors de Catalunya a partir de la segona meitat de la dècada dels anys 80. En l’actualitat el mercat català atreu el total de la producció de tomata de penjar d’Alcalà de Xivert.

El 23 de març de 2007 es va crear l’Associació de Productors i Comercialitzadors de Tomata de Penjar d’Alcalà de Xivert per a revalorar una hortalissa singular i de gran qualitat en un moment en el qual els productes agroalimentaris tradicionals i de significatiu valor ecològic desperten un notable interés entre els consumidors, propiciat en bona mesura per la promoció de gastrònoms i cuiners que a Espanya viuen també una època d’auge de la seua activitat. Per tal de preservar el cultiu tradicional, crear marca i obrir nous mercats, l’associació va aconseguir en el mes de desembre de 2008 la Marca de Qualitat CV per a la Tomata de Penjar d’Alcalà de Xivert. Amb aquesta marca, concedida per la Generalitat Valenciana, es distingeix i es posa en valor la singularitat d’aquesta tomata única i s’autentifica la seua qualitat, la seua producció tradicional i el seu valor ecològic.