cultivo-tomates
Les terres destinades a cultivar la tomata de penjar són objecte de la planificació tradicional de cultius amb la finalitat de previndre plagues i infermetats diverses. L’alternança de tomata amb la carxofa és la més habitual d’aquest sistema de rotació, en el que sempre s’evita la successió de cultius de la mateixa família que la tomata, com ara les pebreres, les albergínies o les creïlles. El sòl és fertilitzat amb adobs d’origen animal, ja que d’aquesta manera s’afavoreix la seua activitat biològica natural, tot i que en ocasions els agricultors fan servir també els adobs minerals de forma addicional, quelats de ferro o calci, però sempre amb cura de mantindre baixos els nivells d’hidrogen del sòl perquè les tomates no engreixen excessivament.

Marca de qualitat

El cicle de cultiu
El cultiu de la tomata de penjar comença amb l’extracció de les llavors a finals de la tardor, la qual es fa d’una selecció de les millors tomates de la darrera temporada, un procés que es realitza a mà o amb mitjans mecànics i en el qual sols s’utilitza aigua per a rentar la llavor. D’aquesta manera, durant dècades, els agricultors d’Alcalà han seleccionat les llavors de les tomates més duradores i amb el millor sabor, així cooperen de forma natural amb l’evolució genètica d’aquesta varietat singular de tomata.

Al començament de la primavera, durant els mesos de març i abril, es realitza amb molta cura la sembra als vivers especialitzats i autoritzats per l’Associació de Productors i Comercialitzadors de Tomata de Penjar d’Alcalà de Xivert. En aquests vivers creixen els plantons durant un mes aproximadament, protegits de plagues i carències mitjançant tractaments respectuosos amb l’ecosistema. Als 30 dies de la sembra es realitza el trasplantament, entre els mesos d’abril i maig. Les xicotetes tomateres són plantades en el sòl d’extenses hortes, en doble alineació, sobre cavallons paral·lels i amb una distància entre cada plantó de mig metre aproximadament. Els cavallons són coberts després amb llargues capes de plàstic translúcid que manté i reparteix la humitat de la terra i evita el creixement de males herbes mentre que les tomateres són xicotetes. Perquè les plantes respiren i cresquen amb normalitat, per cada mata es fa als plàstics un forat pel qual la tomatera emprèn el seu creixement vertical. Per a ajudar-la en aquest procés se claven junt als plantons unes canyes amb les quals es construeix una successió de barraques que proporcionen a les tomateres la subjecció necessària perquè trepen per elles i donen fruït, enlairades al sol, a pocs pams de terra, preservada així la tomata d’agents i condicions externes que puguen acurtar la seua vida o minvar les seues propietats organolèptiques.

A més de l’ús de plàstics, el control de les males herbes es realitza amb absolut respecte a l’equilibri ecològic, principalment amb mitjans mecànics i, si és necessari, amb herbicides autoritzats a baixes dosis. Durant el període de creixement, floració i fructificació de la tomatera, el control de plagues i la prevenció i curació d’infermetats dóna prioritat també als mitjans biològics, culturals i físics abans que a les solucions químiques, la qual cosa s’afegeix a la rotació de cultius com a pràctica preventiva.

El sistema de reg per degoteig és el més estès entre els cultivadors de tomata de penjar, un sistema que garanteix la màxima eficiència en l’ús de l’aigua, tan preuada a tota la conca mediterrània. No obstant això, la importància de l’aigua és fonamental en aquest cultiu no sols per la seua quantitat, també per les seues qualitats, ja que d’aquest element depèn la singularitat d’aquestes tomates, que varien de qualitat en funció de la salabror o dolçor de l’aigua de reg, essent més preuades aquelles que es nodreixen d’aigua salada.

La collita de les tomates es concentra principalment entre els mesos de juliol i octubre i es realitza de forma manual, quan l’agricultor considera que ja són a punt per a la seua manipulació i posterior conservació. En aquest moment la tomata té un color entre rosat i roig suau en una bona part de la seua pell. La collita es realitza aleshores amb molta cura per a no danyar la tomata, per això s’eviten les hores de més calor i es tallen els fruïts de tal manera que es conserve sempre el peduncle.

Finalitzada la recol·lecció es realitza amb molta cura una selecció de les tomates segons la seua qualitat, d’acord amb el seu aspecte, pes i tamany. Durant aquest procés de selecció i classificació s’identifiquen els millors fruits i es guarden alguns exemplars per a extraure’ls la llavor de la propera collita. Un cop classificades, les tomates són emmagatzemades durant uns 30 dies a espais secs, orejats i protegits de la llum directa del sol. Un cop passat aquest període es torna a realitzar un tria amb la finalitat de separar aquelles tomates que s’hagen fet malbé durant aquest temps i es distribueixen en capses de fusta –sempre amb molta cura– per a ser cosides després pel peduncle, amb agulla i ràfia blanca o negra, formant-se poms de entre 15 i 30 tomates aproximadament. A partir d’aquest moment els poms de tomata es conserven penjats en magatzems frescos i ben orejats per evitar les condensacions d’humitat i les temperatures elevades, llocs que reprodueixen les condicions ambientals de les parts altes de les tradicionals cases d’agricultors d’aquesta zona. D’aquests llocs, els poms de tomates eixiran per a ser comercialitzats, ben disposats en caixes, amanides amb molta cura per a no danyar els fruits durant el transport i perquè no se’ls transmeta cap plaga o malaltia. Preservar les tomates de qualsevol alteració de les seus propietats és una prioritat de productors i comercialitzadors, els quals volen que l’autèntica Tomata de Penjar d’Alcalà de Xivert arribe als mercats i finalment a la taula dels seus consumidors amb tot el sabor i les propietats que fan d’aquesta tomata un aliment singular.